Ningú s’imaginaria que la Dra. Knatokie Ford, científica biomèdica, professora del South Central Los Angeles, assessora principal de polítiques de la Casa Blanca d’Obama, comunicadora de ciències creatives i ambaixadora de BlackGirlMagic va ser, fa anys, una “nena tímida” que va haver d’aprendre a bregar amb problemes d’autoestima. Però ho va fer, i es va obrir camí des de la Universitat de Harvard fins a la Casa Blanca i més enllà.
A la Casa Blanca d’Obama, la Dra. Ford va treballar per augmentar la visibilitat i millorar la imatge de STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), per tal d’ajudar a promoure la diversitat. Avui, a través de la seva organització de consultoria Fly Sci Enterprise, treballa amb les comunitats d’entreteniment i d’educació per promoure el canvi social, millorant la manera en què el públic percep STEM i pressionant per obtenir representacions més autèntiques de dones i persones de color.
Aquesta noia d’Ohio, que en el seu dia va ser una nena tímida, ara és extravertida i amant del pintallavis brillant, i ens explica per què sèries com el CSI són essencials i què és la “Síndrome de l’impostor”. I ens ho revela tot sobre el moment en què Obama va anar a beure aigua o de com va compartir escenari amb Pharrell.
Dra. Knatokie Ford:
M’encanta contrastar la imatge de com era de nena amb una versió amb més glamur de mi com a adulta. És un estímul per a totes les nenes raretes que hi ha ara! La versió de mi com a petita fanàtica és com la gent esperaria que fos una dona amb un doctorat en ciències biomèdiques, però la versió per a adults… no ho és tant.
Estic cega d’un ull. Vaig tenir un accident quan era petita, la qual cosa va despertar el meu interès en la visió i en com funcionen els ulls. Això es va expandir a una curiositat sobre el cos i el món. Vaig fer servir una circumstància desafortunada com a trampolí en lloc de com a obstacle.
Soc científica. Soc estratega. I soc una dona negra. Les persones de color no són necessàriament percebudes com les millors en STEM, a causa dels estereotips negatius. L’“amenaça de l’estereotip” ve quan una persona té por que les seves accions s’ajustin a l’estereotip del seu grup social.
La primera vegada que vaig entrar al complex de la Casa Blanca estava extremadament nerviosa. A l’entrada hi havia una foto del president Obama. Estava tan paranoica que tenia por de caminar pels passadissos. Estava segura que el Servei Secret m’aturaria. Una percep el significat d’aquell lloc.
La “Síndrome de l’impostor” és quan una persona té dificultats per interioritzar els seus èxits. Un sent que no mereix ser on és i viu amb la por constant de ser descobert com un frau. Quan vaig aconseguir una feina a l’Oficina de Política de Ciència i Tecnologia de la Casa Blanca amb una beca, aquesta síndrome es va apoderar de mi i vaig haver de revisar les tàctiques que vaig utilitzar per superar l’escola de postgrau a Harvard.
Washington està tan ple de sigles! Durant dos anys, vaig treballar per al Consell d’Assessors del President sobre Ciència i Tecnologia (PCAST). En dèiem “el Centre de Ciència Cerebral del President Obama”. És un grup de persones molt poderoses i brillants en diversos sectors que mantenen les seves importants feines diàries però que venen a Washington cada dos mesos per reunir-se i desenvolupar informes i recomanacions polítiques. Treballant amb aquest grup no tenia temps per estar insegura de mi mateixa. Havia de respondre a allò que s’esperava de mi.
Quan vaig rebre la meva primera salutació de mans del president Obama, vaig pensar que em desmaiaria. M’havien dit que era al nostre pis i que anava al bany. Sempre se sabia quan era a prop, ja que hi havia més guardes del servei secret que de costum. Jo estava dreta, al costat de la font d’aigua, i les portes del final del passadís es van obrir de cop. Em vaig quedar a prop de la paret i vaig pensar: “No et moguis! Potser em farà només un gest d’assentiment quan passi? Però es va dirigir cap a mi amb la mà estesa. I jo em vaig encendre com un arbre de Nadal”.
Normalment no em tallo, però la interacció amb el president Obama em va semblar que passava en càmera lenta. Em va preguntar el nom i jo li vaig contestar alguna cosa així com “Kna-to-kie!”, i ell em va dir: “On treballes?”. I quan vaig dir PCAST, ell va respondre: “M’encanta el PCAST”. I jo vaig contestar alguna cosa així com: “Oh, a ells també els encanta vostè!”. I després se’n va anar. Aquest és un testimoni de qui era ell com a president, i el fet que em parlés diu molt sobre el seu caràcter. A partir de llavors, em va donar altres vegades la mà. Estic convençuda que es va recordar de mi pel meu pentinat.
Algunes persones opten per deixar STEM des del principi perquè tenen por de les matemàtiques. Però són una part de la vida quotidiana i són cada vegada més importants per als llocs de treball del futur.
Hi ha moltes coses genials que pots fer amb les matemàtiques… com ara la ciència de la informació. No consisteix a estar tancat en una habitació amb una pissarra. Netflix també té científics de la informació realment brillants que ajuden a dissenyar algoritmes per comprendre el comportament de l’espectador.
Ensenyar a Los Angeles va ser una de les feines més difícils que he tingut. Vaig ser mestra substituta i vaig fer una presentació parlant que jo era d’Ohio, d’un entorn similar al seu… però que havia obtingut un títol universitari i que havia sortit de l’escola de graduats de Harvard per fer pràctiques. És important que els joves vegin models a seguir.
Si vols ser inclusiu, pots fer-ho. Entro en una habitació i no puc amagar que soc una dona i negra. Vaig assistir a un esdeveniment on jo era l’única persona negra entre 200 persones. Estava dreta, i a l’hora del còctel un home blanc em va preguntar si podia tocar-me els cabells. Vaig somriure i vaig dir que no, i ell em va dir: “De debò?”. No crec que sigui maliciós o intencionalment ofensiu, però és una cosa que m’esgota.
M’encantaria ser en un lloc on hi hagués més homes blancs que parlessin sobre la importància de la diversitat. És frustrant participar en un fòrum sobre com resoldre els problemes del nostre món quan el 80% de la gent de la sala són homes blancs.
La primera vegada que vaig sentir parlar la Katherine Johnson vaig plorar. La inspiració de la pel·lícula Hidden Figures acaba de fer 99 anys, i també és una dona negra, que va treballar a la NASA. Ella va rebre la Medalla de la Llibertat (l’honor civil més important que pot rebre una persona) de la mà del president Obama, el 2015.
El president era un home ocupat. El meu últim esdeveniment oficial a la Casa Blanca va ser la projecció de Hidden Figures. El dia de l’acte vam rebre una nota que deia que al president li agradaria passar a saludar els artistes. Això no passa mai. Va ser el secret més difícil de guardar. Ells em preguntaven si podien reunir-se amb el president, i jo havia de contestar amb un “no ho sento!”. Hi ha una gran imatge de la resposta de sorpresa de la guanyadora de l’Oscar, Octavia Spencer, quan el president i la primera dama, Michelle, van entrar junts, com en una gloriosa visió. Va ser màgic.
Deu anys abans, tenia por de parlar en una sala petita.No obstant això, em vaig trobar en un esdeveniment amb 10.000 noies entrevistant Janelle Monáe, Octavia Spencer, Aldis Hodge and Pharrell, i, davant de totes aquestes persones, no vaig tenir gens de por.
En realitat només vull ajudar els infants. En aquell esdeveniment, una nena petita se’m va acostar i em va dir: “Sempre he volgut ser pediatra i, després d’avui, sé que puc fer-ho!”. Per això faig el que faig.
Sèries com CSI: Crime Scene Investigation retraten la ciència forense d’una manera positiva, sexy i atractiva. A la dècada del 2000 es va registrar un augment en el nombre d’estudiants que es van inscriure en aquesta llicenciatura, i és probablement un dels pocs camps STEM que és més femení que masculí. En diem l’”Efecte CSI”: la manera com el camp va ser representat en els mitjans de comunicació va canalitzar la percepció positiva del públic.
L’art i la ciència poden col·laborar com a eina per educar i entretenir. Quan era a l’escola de postgrau, vaig escriure i gravar en un vídeo titulat “No puc tractar-ho”, una paròdia del “Can’t Touch This” de MC Hammer, que tracta sobre la degeneració macular relacionada amb l’edat, que era l’enfocament de la nostra investigació.
Ara mateix ens estan cridant l’atenció. Cap de nosaltres es pot permetre el luxe de ser complaent, perquè estem sota un núvol molt fosc, però hi ha un costat positiu. Avui dia hi ha moltes més persones que volen ser activistes. No cal formar part d’una gran organització. Com a individu, un té la capacitat de fer coses. Tinc molta fe en la generació més jove, que és molt més oberta.
Els meus pares són increïbles. La meva mare és una superwoman. Ella treballava a temps complet, però tot i així ens preparava el menjar a mi i als meus tres germans, i assistia a tots els meus jocs esportius i partits de bàsquet. El meu pare mai em va tractar de manera diferent perquè fos una nena. Em va ensenyar a jugar bàsquet i em duia a pescar amb el meu germà.
Qui volia ser quan era petita? Jo admirava la meva germana Angela. Ella és 13 anys més gran que jo i va ser la primera persona que vaig conèixer que va anar a la universitat.
Si tingués un FuturePower… M’encantaria tenir la capacitat d’ajudar les persones a veure el seu potencial més alt i la versió més excepcional de si mateixes, la qual cosa no depèn ni de la raça ni del gènere ni de la preferència sexual ni de qualsevol altra “etiqueta” que es porti.
La Knatokie Ford ha estat parlant amb l’editora de l’Atlas Lisa Goldapple. Llegeix més entrevistes de FutureHero aquí: des de l’Steve Rader, de la NASA, i la dissenyadora Nelly Ben Hayoun, fins a la petita activista literària Marley Dias de #1000BlackGirlBooks.