“La vida no es va apoderar del món a través del combat, sinó mitjançant la creació de xarxes.” Lynn Margulis
Què se sent quan s’és un arbre? Les flors comprenen la seva pròpia mortalitat? ¿Les vaques poden apreciar la cultura? Des de la perspectiva humana, són preguntes difícils de respondre. Sobretot perquè, com a espècie “dominant”, sovint ignorem la gran quantitat de vides no humanes que coexisteixen al nostre costat. “Ciència fricció”, una nova exposició del CCCB de Barcelona comissariada per Maria Ptqk, explora aquestes històries no explicades. Només així, diu, podem comprendre adequadament els nostres companys terrenals, i el nostre lloc al seu costat.
Basada en els treballs de les pensadores Lynn Margulis i Donna Haraway, “Ciència fricció” estableix en termes tècnics i artístics les relacions que connecten tota la vida a la Terra, i se’ns convida a descobrir microbis, invertebrats, plantes, fongs i altres mamífers per revelar que tots estan interconnectats, que “la Terra sencera està viva”.
Vist d’aquesta manera, el mite que els humans són en certa manera superiors o existeixen apart de la natura es converteix en una cosa difícil d’acceptar. Desentranyant la història de la vida a la Terra a través d’una lent biocèntrica, l’exposició espera crear noves històries, noves f(r)iccions, que desafiïn la idea de la supremacia humana i ens obliguin a tornar a relacionar-nos amb el món natural que ens envolta.
“Comença amb la idea de simbiosi”, ens diu la Maria. “Si acceptem que tota la vida està interconnectada, això té importants implicacions científiques, però també enormes implicacions filosòfiques i culturals. Crea un canvi radical en la manera en què pensem sobre qui som i com ens relacionem amb l’‘altre’. Quan estudies microorganismes com els bacteris, per exemple, el concepte d’individualitat s’enfonsa. Perquè estem fets de bacteris, juntament amb qualsevol altre organisme viu. I així, sota un microscopi, la idea de la supremacia humana es torna totalment absurda.”
La paraula simbiosi prové del grec ‘syn’ (amb) i ‘bio’ (vida). “Viure junts”, en altres paraules. Segons Lynn Margulis, la història de la vida a la Terra es basa en aquest principi. A través de la seva investigació (rebutjada per l’‘establishment’ científic fins a la dècada del 1980), Margulis va desafiar la idea que la vida està, per disseny, motivada per la competència i l’individualisme. Va descobrir que la vida a la Terra no només va començar a través d’un procés de col·laboració, sinó que la Terra mateixa existeix en un estat completament simbiòtic.
En el moment en què entrem a “Ciència fricció”, som transportats a aquest món de simbiosi a nivell molecular. Una pintura de Shoshana Dubiner ens dóna la benvinguda. Mostra un grup bigarrat de microbis que es retorcen dins i fora del marc. Inspirada en la investigació de Margulis i animada per David Domingo per a aquesta exposició, l’obra retrata un món ple de vida, ple d’una interacció microscòpica i iridescent.
“Aquesta és una mena de pintura icònica”, diu la Maria. “Originalment es va fer per penjar-la a la facultat de biologia de la Universitat de Massachusetts després de la mort de Margulis, i després es va incloure en un dels llibres de Haraway. M’encanta la forma en què mostra els microorganismes interactuant de manera imaginativa, però amb tanta precisió. És la mena de material que m’hagués agradat que s’utilitzés a l’escola per introduir-me en la biologia.”
L’ús de l’art per expressar fenòmens biològics complexos és un tema que recorre tota l’exposició. On la ciència arriba als seus límits, la imaginació pren el relleu. Com explica Maria, la idea que l’art i la ciència estan allunyats és un fenomen bastant recent. Al llarg de la història, diu, l’art ha estat essencial per a “visualitzar realitats científiques que d’altra manera no podríem concebre”.
L’art s’utilitza de vegades per a expressar relacions complexes entre humans i altres criatures vivents. A “Xarxes de consciència bioquímica”, una secció dedicada a la intel·ligència de la vida vegetal, les pintures visionàries de Dimas Paredes Armas expressen una connexió molt arrelada entre les comunitats i les plantes psicotròpiques de l’Amazones. Mentrestant, un documental de l’etnobotànic Terrance McKenna teoritza sobre la ciència que hi ha darrere d’això. I la instal·lació de realitat virtual “Treehugger” ens transporta directament al cos d’una sequoia de Califòrnia de 90 metres.
A través de l’art, explica Donna Haraway, també podem explicar-nos noves històries sobre el món que ens envolta. Com a humans, prosperem explicant històries. Les nostres narratives ens donen un propòsit. Però com assenyala Haraway, una visió del món centrada en l’ésser humà pot limitar la nostra perspectiva. Per aquesta raó, proposa una nova manera d’explicar històries –“explicar històries d’una altra manera”, com ella mateixa diu– en la qual es tenen en compte noves perspectives posthumanes i s’imaginen futurs alternatius.
La Maria hi està d’acord: “Els humans estem fets d’històries. Som el resultat dels relats que ens hem anat explicant els uns als altres i a nosaltres mateixos durant segles. Però clar, sempre podem canviar el relat. Sovint pensem que, en la història de l’evolució, som l’última espècie. Quan en realitat en som només una entre moltes altres. En la història de la Terra, és probable que siguem només una nota a peu de pàgina. Llavors, si reconeixem que hem de canviar la nostra relació amb el medi, primer hem de canviar la història del nostre lloc dins seu.”
Enlloc s’expressa millor aquesta idea que en la instal·lació “Ecosystem of Excess” de Pinar Yoldas i la biòloga marina Sylvia Earle. Dins de tubs d’assaig gegants, estranyes criatures amb tentacles reflecteixen un futur post-humà imaginat; una “zoologia anticipatòria” en què la vida ha evolucionat per consumir el plàstic deixat per la humanitat. En part ciència ficció, en part realitat (els bacteris ja s’estan adaptant als microplàstics de l’oceà), se’ns demana que contemplem un món desconegut sense històries humanes per explicar.
Però juntament amb les trobades amb extraterrestres, una narrativa encara més urgent s’obre camí a través de “Ciència fricció”. Hem de plantejar-nos tornar a explicar la història de la vida a la Terra i reescriure les regles de la convivència. Aquí, el moviment dels Drets de la Natura se situa al capdavant. Liderada en gran part pels esforços de les comunitats indígenes d’Amèrica Llatina, aquesta aliança global està impulsant un nou “contracte natural” que reconeix el valor i protegeix els drets de totes les formes de vida no humanes. I com mostra l’exposició, els seus èxits van agafant força.
“Llavors, a la fi d’aquest viatge especulatiu a través d’històries i espècies alternatives, arribem a una important qüestió política. En un món simbiòtic, si els humans tenen certs drets, per què no els animals no humans i les plantes? Per què no les muntanyes, els rius i altres ecosistemes?” La Maria continua: “I ara la situació és urgent. Els ecosistemes estan morint, espècies senceres s’estan extingint. Cal canviar les mentalitats i cal prendre decisions. Al final, estem dient que s’ha de permetre que totes les formes de vida visquin juntes en pau; que tots, independentment de la seva rellevància per a la història humana, tenen dret a existir”.