“Els museus que involucren els ciutadans són el futur.”

Jordi Costa és l’escriptor, cineasta i crític cultural que hi ha darrere de les últimes exposicions del CCCB de Barcelona, un dels centres culturals més diversos, importants i creatius d’Europa.

Va ser nomenat Cap d’Exposicions del Centre de Cultura Contemporània el setembre del 2019; és a dir, pocs mesos abans que el confinament obligués la institució a tancar temporalment les portes. Però Costa ja hi havia treballat durant anys com a programador de cicles, organitzador de cursos i en qualitat de comissari, creant mostres com Cultura porqueria, Ballard: Autòpsia del nou mil·lenni o la celebrada exposició sobre Kubrick.

Stanley Kubrick al CCCB

L’última exposició del CCCB, Mart. El mirall vermellés un viatge molt oportú que analitza la nostra relació amb aquest planeta, des de l’antiguitat fins a l’actualitat. De tornada a la Terra, parlem amb Costa sobre aquesta exposició, els desafiaments als quals s’enfronten els museus en aquest moment i com han de trobar la seva pròpia veu.

Coneix el FutureHero: Jordi Costa aposta per museus més porosos, transversals, inclusius, sostenibles i al servei dels ciutadans.

M’agrada desenvolupar projectes que tinguin una empremta experimental, sense perdre la coherència que els arreli en la trajectòria del CCCB.

Els museus que involucren els ciutadans són el futur. Si els museus i centres culturals no són participats pels ciutadans no tindran futur, però és cert que convé evitar tot messianisme. Només en la mesura que ens convertim en àgores en què circulin idees renovadores que posin en qüestió els automatismes de la nostra època podrem aspirar a ser un motor cap a un futur millor.

El CCCB, al Raval de Barcelona

Els orígens d’una exposició poden ser múltiples. Com a norma general, el primer que cal fer és detectar un tema que interpel·li el nostre públic i buscar un comissari apropiat perquè desenvolupi el discurs expositiu. A partir d’aquí, s’inicia un llarg procés en el qual es prenen decisions sobre el llenguatge expositiu, es desenvolupa una tasca de documentació per localitzar peces i es va depurant el conjunt.

Un altre moment clau és l’entrada de l’equip d’arquitectes i dissenyadors. Treballen tant l’espai com la identitat gràfica. Normalment, no es tracta d’un procés fet de compartiments estancs: en ocasions, es pot incorporar una peça o una modulació rellevant del discurs a pocs dies d’inaugurar la mostra.

Mart. El mirall vermell es podrà visitar fins a l’11 de juliol

La nostra exposició sobre Mart ha resultat especialment oportuna en un moment en què hi ha diverses expedicions en marxa. En un context de crisi climàtica sembla que ha arrelat la idea que Mart és el nostre planeta B, encara que els qui sostenen la idea no sempre calibren la improbabilitat que això passi.

Mart ha estat tema expositiu en altres propostes recents: hi va haver una excel·lent exposició a la Fundación Telefónica de Madrid i una altra de molt notable al Museu del Disseny de Londres. L’essencial és trobar una veu pròpia, que, en el nostre cas, ha estat la del comissari Juan Insua, que ha enfocat el projecte en clau d’història cultural al voltant de la imaginació, les esperances, les pors i el coneixement que hem projectat cap al planeta vermell.

Dins de Mart. El mirall vermell

Posar-se al servei d’un públic al qual s’havien tancat moltes altres finestres de cultura i oci era la nostra obligació. Que els museus i els centres culturals com el CCCB hagin estat els focus d’oferta cultural per a la ciutadania que menys s’han vist condicionats per les restriccions convertia tot aquest esforç en un deure.

Crisis com la que travessem són senyals d’alerta que obliguen a prendre seriosament advertències que ja estaven en l’aire. El que preocupava al CCCB abans de la pandèmia és el mateix que preocupa després de la pandèmia: ser més porosos, transversals, inclusius, sostenibles.

Queda molt per fer: des de reforçar la part digital de les nostres programacions sense abandonar la presencialitat, dipositar totes les energies possibles en ampliar els públics sense afeblir la qualitat i l’ambició de les propostes i, per descomptat, no deixar mai de ser creatius per desenvolupar i innovar en els formats.

Gameplay (2020) explorava els inicis dels videojocs

En plena pandèmia, el departament d’exposicions ha afrontat diversos desafiaments. Entre d’altres, readaptar una exposició essencialment interactiva com Gameplay per ajustar-la als nous protocols determinats per la COVID que, en aquell moment, exigien eliminar tota la interactivitat de la mostra.

L’assoliment de no comprometre els estàndards de qualitat del CCCB ha recaigut fonamentalment en tot l’equip de centre. No ha estat fàcil inaugurar dues noves exposicions (William Kentridge i Mart. El mirall vermell) amb les limitacions que ens ha imposat la nova situació.

William Kentridge. El que no està dibuixat (2020)

El calendari d’exposicions per al 2021 és apassionant: des de Ciència friccióuna mostra que parteix de les idees de Donna Haraway i Lynn Margulis, fins a La màscara mai menteix, una mena d’història alternativa del segle XX a partir d’un objecte usat com a instrument polític per a la doctrina de la por o l’activisme clandestí. Sense oblidar Urban Nature, una proposta del grup teatral alemany Rímini Protokoll que qüestionarà els límits entre l’exposició i la representació dramatúrgica.

La màscara mai menteix (a partir del desembre de 2021) ens descobrirà un símbol poderós

Quan es tracta de crear un bé social a través de la cultura, crec en la descentralització. Un bon exemple són els centres culturals com Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu. I admiro la tasca de cooperatives com les que han aconseguit tirar endavant una sala d’exhibició com el cinema Zumzeig.

La vella fàbrica tèxtil Fabra i Coats s’ha convertit en un espai per a la creació artística

M’encantaria que un dia ens llevéssim tots dotats d’una profunda consciència mediambiental i d’una sensibilitat veritablement inclusiva. El gran superpoder universal passaria per la moderació universal de l’ego col·lectiu.

No espero anar mai a Mart. M’agrada més la diversitat climàtica i biològica dels planetes als quals arribaven els tripulants de l’Enterprise o els protagonistes de Lost in Space. Sóc més mediterrani que de secà: no crec que m’habitués a una vida marciana sense passar per les neurosis dels personatges de Martian Time-Slip de Philip K. Dick.

Lost in Space (1965)

AgendaAtlas: Per acostar-te al planeta vermell, llegeix més sobre l’exposició Mart. El mirall vermell.

 

20 FutureHeroes: una visió compartida

Avui necessitem un canvi radical amb més urgència que mai. La bona notícia és que persones d’arreu del món estan donant un pas endavant. Et presentem una barreja diversa i acuradament seleccionada dels pioners més emocionants, innovadors i creatius que treballen per un demà millor. Els anomenem #FutureHeroes.

► Subscriu-te a l’AtlasNews per descobrir més entrevistes a FutureHeroes