Revertir l’extinció d’espècies és el desafiament més important del nostre temps, i Rewilding Argentina s’ha compromès a respondre amb força al desafiament.

L’Argentina és el vuitè país més gran del món, amb una varietat d’hàbitats extraordinàriament àmplia: sabanes ondulades i estepes temperades, passant per selves tropicals al nord i l’Antàrtida coberta de gel al sud. Al llarg de la seva vasta extensió, platges i aiguamolls toquen l’oceà Atlàntic sud. Aquestes grans àrees de biodiversitat estan escassament poblades i la terra privada es dóna cada vegada més al ben establert sistema de parcs nacionals, una oportunitat esperançadora per a la restauració d’ecosistemes.

“Hi ha diferències en els biomes, però també hi ha diferències en les societats. La societat argentina del nord és molt diferent de la del sud, i les formes en què interactuen amb la natura també són molt diferents.” Sebastián Di Martino

No obstant això, els paisatges terrestres i marins argentins estan força degradats. Parlant del Proyecto Iberá, al nord-est d’Argentina, Sebastián Di Martino explica: “No és només que estem perdent espècies, estem perdent les interaccions ecològiques. Un bosc no pot existir sense les espècies que escampen els fruits”. Després de segles de caça i captura de la fauna salvatge, les persones, com els mamífers dels quals s’alimentaven, se n’havien anat. Di Martino, que és director de conservació de Rewilding Argentina, diu que “era un ambient buit, un escenari sense actors”.

“El fonamental és tenir equips al territori, la conservació es fa al territori, no des d’una oficina. La conservació és política i no hi ha res més polític que el territori.”

El Parc Nacional Iberá va ser un lloc pioner per a Rewilding Argentina. El 1997, l’equip es va proposar restaurar la zona com un ecosistema funcional i va començar a reintroduir espècies que s’havien extingit localment i a retornar els animals. George Monbiot, l’escriptor de natura, activista ambiental i autor de ’Feral’, descriu així el procés de resilvestració:

“Resilvestrar representa la restauració massiva d’ecosistemes danyats. Implica deixar que els arbres tornin als llocs dels que han estat desposseïts, permetre que parts del llit marí es recuperin de la pesca d’arrossegament i el dragatge, permetre que els rius flueixin lliurement de nou. Sobretot, vol dir recuperar espècies desaparegudes.”

Jaguars, llúdrigues gegants, óssos formiguers, tapirs i guacamais vermells són només algunes de les espècies que s’han reintroduït als Esteros de l’Iberá, ja sigui mitjançant rehabilitació i alliberament o mitjançant transferència des d’altres ecosistemes més estables.

“És important que, mentre recuperem la vida silvestre, també ens assegurem de recuperar la cultura, l’orgull i la identitat local.”

Són les comunitats locals les que han conegut aquestes terres durant més temps, el seu treball restaurador és ara una part integral d’aquest ecosistema. L’enfortiment dels llaços positius entre la comunitat i el medi pot ajudar a que els hàbitats es mantinguin més saludables i les comunitats tornin a prosperar. L’impacte positiu a les comunitats s’expressa millor “per la quantitat de joves que volen quedar-se i apostar per aquest lloc que anomenen llar”, segons la directora executiva Sofia Heinonen.

“Hi ha històries i records que cantaven els avis, un bon exemple a l’Ibará es pot trobar en la tradició de la música folklòrica anomenada Chamamé. Ara hi ha cantants i compositors que, de tornada al territori, han començat a compondre cançons o poemes sobre el retorn del jaguar.”

El projecte dels Esteros de l’Iberá ha demostrat que una ecologia regenerativa també pot representar una economia regenerativa. El futur dels ecosistemes saludables està lligat i depèn de la capacitat de les comunitats per trobar noves formes de vida en el medi ambient. S’havien creat “portes” comunitàries a les àrees de restauració. Aquestes atractives destinacions convidarien els turistes a explorar els “circuits” dels parcs. Ja no s’exportarien pells i plomes exòtiques, s’importarien turistes.

“A la Patagònia hi ha una mentalitat colonitzadora, és una mentalitat d’arribar i dominar la natura, la natura és com un obstacle per a la producció, hi ha poc folklore en relació a la natura. D’altra banda, al nord, d’on sóc jo, hi ha una connexió més propera amb la vida silvestre, hi ha un vincle més humà, hi ha més tradició indígena.”

Rewilding Argentina s’ha basat en la feina i el llegat de Kristine Tompkins i Douglas Tompkins, tots dos empresaris, filantrops i conservacionistes nord-americans coneguts per empreses com The North Face, Esprit i Patagonia. Des que van formar el Conservation Land Trust l’any 1992 i van comprar les seves primeres terres a Iberá el 1997, la seva feina a l’Argentina els ha portat a adquirir i donar més d’un milió d’acres per crear parcs nacionals, protegir 2.470.000 d’acres de terra i preservar 100.000 quilòmetres quadrats d’oceà. Després de fusionar diverses organitzacions el 2019, Tomkins Conservation és el llegat del seu treball conjunt tant a Xile com a l’Argentina, mentre que la Fundación Rewilding Argentina es va formar l’any 2010 per continuar amb els seus projectes argentins.

La Fundación Rewilding Argentina treballa amb ONG i amb el Govern argentí en la “producció de natura” amb equips multidisciplinaris locals. Passar de la “conservació” a la “producció” ha estat un canvi clau en el pensament i ha unit els sectors públic i privat per a l’expansió de vuit parcs nacionals que abasten hàbitats i zones climàtiques de gran biodiversitat. Aquesta visió inclusiva i unificada ha evolucionat durant trenta anys i involucra innombrables socis i aliats arreu del país.

“Un bon exemple és la producció de la natura a l’Iberá. Les comunitats locals estan molt involucrades amb el parc i la vida silvestre. I l’economia es mou basada en l’ecoturisme i l’observació de la vida silvestre. És la recuperació del coneixement tradicional, en aquest cas de receptes locals que s’ofereixen a les persones que vénen a veure la fauna.”

Rewinding Argentina està responent a la crisi d’extinció d’espècies creant economies locals impulsades per l’ecologia. Perquè els assentaments humans coexisteixin en un paisatge de flora i fauna, els mitjans de vida i les economies que els sustenten han de ser tan fructífers i regeneratius com la flora i la fauna.