“És important explicar les nostres històries com a refugiats, expressar-nos i ser escoltats”. David Thok Koang, 16 anys, refugiat del Sudan del Sud

La crisi dels refugiats apareix als titulars de tant en tant, però coneixen realment els estudiants com és la vida dels desplaçats? No prou, segons l’equip de My Start. La seva creativa solució és treure a la llum aquestes històries oblidades fomentant el talent artístic entre els joves del camp de refugiats de Kakuma, a Kenya.

Fundada per les bessones Amy i Tania Campbell-Golding (totes dues amb experiència en educació artística), juntament amb FilmAid International i Gua Africa, My Start duu a terme des del 2011 projectes de cinema, fotografia i art, dirigits per professionals, per als menors de 20 anys de Kakuma. Després, una selecció d’aquestes obres d’art s’exhibeix en escoles i galeries de Londres amb l’objectiu d’examinar qüestions relacionades amb el conflicte, els desplaçats i la migració i, en última instància, generar empatia i compassió per l’experiència dels refugiats.

A Kakuma, els tallers fomenten el talent artístic, però no n’és l’únic resultat. “A través de l’expressió creativa, els nostres estudiants aprenen habilitats de lideratge i comencen a ‘pensar més enllà’”, diu la Tania. “L’art es presta al pensament independent, a l’observació crítica i a l’autoexpressió, i totes són eines valuoses per uns joves a qui s’ha robat la identitat.” De fet, els líders del projecte My Start han vist que per als qui pateixen un trauma, l’art de vegades pot aconseguir el que les paraules no poden.

Molts exalumnes de My Start han posat en pràctica les seves noves habilitats en feines fora del camp de refugiats, mentre que altres han aconseguit un èxit notable en altres llocs: un alumne, Abdul Patient, ha guanyat premis internacionals amb el seu treball cinematogràfic; alguns han passat a representar Kakuma a Davos. Però fins i tot per a aquells que s’han quedat, els tallers han tingut un impacte positiu en la seva vida diària en facilitar l’amistat amb altres refugiats d’altres nacions, trencant barreres a través del llenguatge universal de l’art.

També es formen vincles entre continents. En conèixer les històries personals dels refugiats a través de les seves pel·lícules i obres d’art, els estudiants del Regne Unit sovint envien missatges d’agraïment i suport al campament. Però potser el més important, afegeix la Tania, és que deixen de veure els refugiats com un grup genèric i comencen a veure’ls com a individus joves, fins i tot com a possibles amics.

A les aules del centre de Londres, s’ha despertat un altre sentiment: “Molts dels estudiants [del Regne Unit] provenen de famílies de refugiats o immigrants, però les seves històries han estat encobertes per vergonya. Tot d’una, s’acosten i ens expliquen les seves pròpies lluites, o se’n van a casa per fer preguntes sobre les històries de familiars que no els han explicat”, revela la Tania. “Connectar aquests punts ha estat essencial per fer créixer la consciència i l’empatia”. Així, la vergonya pot convertir-se en orgull i ajudar a rescatar la identitat cultural.

AccióAtlas: Mostra el teu suport donant, recaptant fons o registrant-te per rebre notícies artístiques aquí. Si ets una escola o galeria de Londres i vols unir-te a la xarxa My Start, posa’t en contacte amb ells a través del seu lloc web.