A mesura que el canvi climàtic encongeix les glaceres andines i provoca escassetat d’aigua, dues germanes quítxues construeixen reserves “sagrades” tradicionals per recollir la pluja.

“El clima és un ésser viu per a nosaltres. I darrerament ha estat fent una mica el boig.” Marcela Machaca

Fa uns 40 anys, la neu que un cop va cobrir les muntanyes dels Andes, a prop de la ciutat peruana d’Ayacucho, va començar a desaparèixer. L’aigua es va tornar escassa per a més de 200.000 persones de la regió centre-sud, la majoria d’ells de la comunitat indígena quítxua.

“Vam haver de racionar l’aigua. Alguns anys, teníem aigua només dues hores al dia”, va dir Dersi Zevallos, coordinadora del regulador d’aigua i sanejament del Perú, SUNASS.

Les germanes quítxues Magdalena i Marcela Machaca (a la foto de sota), ambdues enginyeres agrícoles, van trobar una solució mirant cap al passat. Van construir llacunes a la part alta de les muntanyes per recollir l’aigua de la pluja, de la mateixa manera que ho van fer els seus avantpassats. Pots veure-les des de l’espai (les llacunes, no les germanes).

El canvi climàtic ha provocat que cada vegada hi hagi menys pluges als Andes peruans, fins a reduir pràcticament a la meitat. Les glaceres, una altra font d’aigua per als quítxues, també s’han vist afectats per l’augment de les temperatures. A tot el Perú, les glaceres han perdut gairebé el 30% de la seva superfície.

Per ajudar a fer front a la situació, els embassaments artificials del cim de les muntanyes, que els vilatans anomenen ‘lagos’, capturen i emmagatzemen aigua durant la temporada de pluges de novembre a febrer. A l’estació seca, l’aigua es filtra pel sòl per recarregar els rius i aqüífers que utilitzen les autoritats locals per proveir d’aigua als residents i les granges. “Les llacunes juguen el paper que jugaven els cims gelades”, explica Marcela. “El poble quítxua considera sagrats dels embassaments, creient que nodreixen l’aigua a l’començament de la seva vida. Les nostres comunitats són protectores d’l’aigua i estem orgullosos d’això.”

Les germanes van construir el primer embassament l’any 1995 a través de la seva organització, Asociación Bartolomé Aripaylla (ABA), que utilitza el coneixement tradicional per ajudar les comunitats indígenes a millorar les seves activitats econòmiques. Des de llavors, s’han construït més de 120, que en conjunt ofereixen a Ayacucho més de 130 milions de metres cúbics d’aigua per a ús humà i agrícola.

Sally Bunnings, experta en gestió de l’aigua de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació, va dir que l’impacte del canvi climàtic a les glaceres de muntanya, que s’estan fonent a mesura que augmenten les temperatures globals, representa una amenaça per a les comunitats de gran altitud. Han de seguir l’exemple quítxua de mirar d’utilitzar els recursos hídrics de la manera més eficient possible.

“Des de molt jove han d’aprendre a reconèixer i prevenir els efectes dels canvis bruscos de temperatura i a fer un bon ús de l’aigua”, diu Sally.

Gairebé una quarta part de la població del Perú s’identifica com quítxua, el que constitueix el grup ètnic més gran de país, segons l’últim cens de 2017. Marcela i la seva germana van sentir parlar per primera vegada de l’antiga pràctica espiritual de “nodrir l’aigua” a través del seu avi quan eren petites, als anys setanta. En aquest moment, ja no es practicava. Després, just quan la neu de les muntanyes d’Ayacucho va començar a disminuir, el conflicte va arribar a la zona.

Ayacucho va esdevenir la base de el grup rebel Sendero Luminoso, que va llançar un intent per enderrocar l’estat en 1980. Unes 70.000 persones van morir abans que el conflicte acabés gairebé 20 anys després. “La gent tractava d’escapar amb vida i van descuidar les pràctiques espirituals”, explica Marcela. “La gent es va oblidar de tractar la natura com un ésser viu.”

El fenomen meteorològic del Nen va colpejar al Perú en 1992, fent que l’aigua escassegés encara més. Va ser llavors quan les germanes es van sentir motivades per construir les seves primeres llacunes artificials. Trien paisatges naturals que ja tenen forma d’embassaments, per reduir el volum d’excavació. Amb l’acord de les comunitats i autoritats locals, segellen qualsevol fuga amb terra i planten falgueres nadius que mantenen la terra ferma, filtren l’aigua de forma natural i acullen nombrosos ocells.

Cada dipòsit, alguns de fins a 600 metres de diàmetre, generalment es construeix en només un parell de mesos i s’omple ràpidament en la temporada de pluges. Les germanes han creat petits canals per deixar escapar l’aigua i evitar que l’embassament es desbordi amb les fortes pluges, que porten aigua a les comunitats de la muntanya. Alhora, els embassaments recarreguen els aqüífers i les aigües subterrànies que s’utilitzen per al subministrament d’aigua de la ciutat.

El germà de la parella, Nemesio, un pagès que viu més avall de la muntanya, explica que abans, a la zona, no hi havia aigua a l’estació seca: “El nostre bestiar no tenia res per beure i estava molt prim. No podíem treure llet. Ara podem.”

El govern de la ciutat no pot finançar la construcció dels embassaments, que costen al voltant d’1 milió de dòlars cadascun. Això sovint deixa les germanes Machaca lluitant per trobar diners per a nous projectes, que són pagats gairebé íntegrament per la seva associació. Però el govern ofereix a les germanes assessorament tècnic per garantir que els dipòsits vitals aportin aigua a les fonts locals.

Altres parts d’Amèrica Llatina poden aprendre de l’experiència d’Ayacucho amb la conservació de l’aigua, va dir Gustavo Solano, coordinador del projecte de l’Associació per a la Investigació i el Desenvolupament Integral, una organització amb seu a Perú que promou solucions pel canvi climàtic basades en la natura. Amb la supervisió de les germanes Machaca, es van començar a replicar els embassaments a Guanacaste, una regió del nord de Costa Rica que es veu regularment afectada per la sequera. Ja s’han construït diversos embassaments a les muntanyes de la zona, que desemboquen en tres rius que proporcionen aigua a les granges de les planes inferiors seques.

“En aquesta regió, les pluges es reduiran i les temperatures pujaran”, explica Gustavo. “Per a aquestes comunitats, no hi ha més opció que adaptar-se. Si no ho fan, posaran en risc les seves pròpies vides.”

► Coneix Magdalena Machaca:

AccióAtlas: Pots trobar informació sobre els cursos, els tallers i el treball que organitza l’associació ABA aquí.