Poques coses es desaprofiten tant com un telèfon mòbil. Dissenyat per ser llençat, fins i tot l’últim model pot semblar obsolet abans de sortir de la caixa.

Podríem extreure coure i or dels telèfons usats, però l’empresa social holandesa Fairphone argumenta que un càlcul adequat dels efectes del procés de fabricació en el medi ambient i els treballadors, i l’ús de matèries primeres de zones de conflicte, exigeix una manera més efectiva d’abordar el que s’ha convertit en una de les activitats que defineixen la humanitat.

Desenvolupant telèfons que utilitzen metalls preciosos d’origen ètic, Fairphone deixa palès que els consumidors es mereixen i demanen “telèfons intel·ligents justos, i dissenyats i produïts amb un dany mínim per a les persones i el planeta”. El primer model va fer servir estany i tàntal de la República Democràtica del Congo (RDC) i, el segon, or extret al Perú.

Si bé el disseny i el màrqueting creen una aparença d’ultramodernitat al voltant dels models de les grans marques, la veritat és que en una era d’obertura tecnològica, la participació del públic en el desenvolupament del software operatiu està totalment antiquada. Fairphone ha introduït un procés de disseny de codi obert que permet que les persones desenvolupin les eines que volen per als seus telèfons mòbils i, alhora, n’allarguin la vida útil. La versió 2 de Fairphone, que ha sortit fa poc, presenta un disseny modular que utilitza components fàcils d’entendre, de manera que, amb una mica d’ajuda d’iFixit, quan s’espatllen, els usuaris poden reparar els seus propis telèfons. Tot d’una, els nostres mòbils deixen de ser d’un sol ús.

Per què existeix Fairphone? Les Nacions Unides van fer un vídeo de dos minuts sobre les seves metes i els seus somnis.

En Michael Hodges va ser nomenat escriptor britànic de revistes de l’any en una ocasió i columnista de l’any en dues. És col·laborador habitual de Wired, autor d’una història social del AK47, i acostuma a escriure sobre cultura i viatges al Financial Times i al New Statesman.